Després d’una setmana plena de concerts, en Maese Leiva i jo hem decidit posar sobre el paper l’experiència musical que vam viure la setmana passada a les sales de l’Apolo, on dos grups ben diferents però igualment interessants van omplir la sala amb molt bon rock.
A la natura, si una espècie no evoluciona ni es desenvolupa, acaba desapareixent. I una cosa similar passa amb la música. Si un grup no evoluciona, normalment va caient lentament a l’oblit. Perquè la música evolucioni no ha de deixar mai de tenir present el seu passat, les seves arrels i els seus avantpassats, però s’ha d’atrevir a donar-li un aire nou al que composa. Les grans bandes que tots coneixem intenten fer-ho, però en algun moment s’esgotaran i demanaran que algú els substitueixin les noves generacions. Però, qui són les noves generacions? Miley Cyrus? Justin Beaver? Ens hem de conformar amb estrelles juvenils que són només productes prefabricats sense ànima ni qualitat, transformades en icones per la indústria i que només han de fer-se quatre fotos, fer vídeos tontos o realitzar espectacles “provocatius” a la MTV? Per sort per tots, existeixen d’altres bandes que saben el que fa, i que poden anar amb el cap ben alt perquè saben què i com fan les coses. Per desgràcia, moltes d’aquestes bandes molt sovint són menystingudes i no tenen el recolzament que podria fer d’elles bandes d’estadi.
És el cas de les dues bandes que van visitar Barcelona la setmana del 18 de novembre: Airbourne i The Answer. Les dues bandes podrien ser considerades com a filles o netes de dues de les bandes amb majúscula de l’univers musical: AC/DC i Led Zeppelin. Per descomptat, hi ha aspectes que canvien i d’altres que queden intactes amb el pas de les generacions. Aquest últim seria el cas d’Airbourne, un grup australià que va tocar a la Sala Apolo el 19 de novembre i que, és com veure a AC/DC, però amb 30 anys menys. És un rock agressiu de riffs i notes pedal a l’antiga, amb cançons sobre noies, alcohol, cotxes i sexe… Tots els clixés que també complien els seus predecessors. I, a sobre, quan surts del concert, no tens la sensació d’haver vist una cosa ja coneguda. Ja porten tres discos i, gràcies a la bogeria que demostra a l’escenari el cantant i guitarrista, s’han fet un petit lloc entre els amants d’aquest tipus de música i d’espectacle. És música sense espectacles pirotècnics, sense pantalles ni llumetes.
Per altra banda, tenim als The Answer. Potser comparar-los amb Led Zeppelin sigui una mica massa, però tampoc queden tan lluny. Si haguessin nascut 30 anys abans, podrien estar de gira amb ells, o Free o Bad Company. Aquest grup d’irlandesos transmeten una energia especial, en part gràcies al cantant i la seva veu, càlida i potent, com la del David Coverdale dels primers Whitesnake. També ajuda el fet que el mateix cantant aconsegueix transmetre la seva hiperactivitat sobre l’escenari a tot el públic, fent que gaudeixis encara més. També ajuda que baixi a l’escenari a cantar entre la gent, compartint amb tots l’experiència musical que ell viu tant. Però aquesta banda que planteja temes de rock clàssic de factura perfecta no té el recolzament de la indústria, i per ara funciona gràcies al boca-orella de la gent. De fet, és com jo els vaig conèixer, perquè el co-autor d’aquest post em va portar a veure’ls. És un veritable plaer escoltar-los en directe, perquè molt poc sovint podràs viure tan a prop una experiència musical similar, amb uns músics que gaudeixen fent el que fan i que aconsegueixen que tu també ho facis. Somrius amb cada cançó, vibres amb cada melodia… Són més que recomanables.
I per demostrar-ho, us deixo un link d’una de les seves cançons, Comfort Zone:
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari