Sé que sona dur, però és el que penso. Quan m’imagino un un museu penso en un lloc agradable, tranquil, amb poca gent, silenciós, inspirador… en resum, un lloc a on poder gaudir de les obres exposades. Doncs el museu Dalí és tot el contrari. Sorollós i amb un excés de gent molt preocupant. Tot això té diverses conseqüències, però la més important és que no gaudeixes del que estàs veient. Sempre tens algú davant de les obres, sempre tens aquell run-run de les converses de la gent als que no els importa parlar en veu alta o parlar per telèfon, als passadissos no pots avançar degut a l’acumulació de gent, un grup amb guia es converteix en una prova per James Bond…
Nosaltres vam ser previsors, perquè ja ens van avisar, i vam anar a primera hora, però com arribis a partir de les 11h pots arribar a fer cues de fins a 3h. A l’Alhambra l’aforament és limitat i funciona perfectament, potser haurien de prendre nota. Dir-vos que si porteu un bossa amb 2 nanses no us el deixaran entrar, però si només té una nansa i és igual de gran que un nen de 7 anys sí que el podreu passar. Algú ho entén?
És una llàstima que l’obra del senyor Dalí hagi de conviure amb aquest dia a dia, perquè és increïble. Suposo que tot aquest caos, manca d’organització i previsió és degut a que els diners estan per damunt de tot, perquè sinó no s’entén, perquè l’entrada costa 11 euros!
Salut i Dalí!
No comments yet.