Steve Vai: quan el rock i la clàssica s’uneixen

La fusió és un terme que porta anys de moda. És el nom que se li ha donat, en les diferents vessants artístiques, a la barreja d’elements, oposats o no, per tal de trobar novetats creatives. A la cuina fa temps que s’experimenta i, encara que algunes donen com a fruit una experiència extraordinària i ofereixen plats increïbles, d’altres serveixen únicament per marcar els límits que no hem de creuar, perquè el resultat és espantós.

Passa el mateix al món de la música. Quan grups com Ojos de Brujo van aparèixer a Barcelona, es va posar de moda la paraula fusió al món musical, doncs el grup deia fusionar el flamenc amb el reggae, el hip hop o la música electrònica. Però de fet, des de fa molts més anys, la fusió ha estat present al món de la música. De fet, des de l’aparició del rock, han estat molts els grups que han intentat fusionar les seves peces amb un dels elements més clàssics de la música: les orquestres simfòniques, les responsables de donar veu a les simfonies de grans músics com Beethoven o Txaikovsky. Aplicar a una cançó els arranjaments d’uns instruments de corda o d’una orquestra és quelcom que s’ha fet i, probablement, se segueixi fent durant anys, amb més o menys encert. Però procurar crear un repertori de peces amb els arranjaments orquestrals i que soni com un tot, no com un mer acompanyament, no és tan senzill.

Hi ha molts exemples que demostren els intents d’unificar el rock o el heavy amb les orquestres. Un dels casos més coneguts és el que va portar a terme el grup Metallica amb el seu S&M. Potser podria haver donat més de si; hi havia certa sensació d’estar escoltant dos arranjaments per separat, no units. Però és només una opinió. També els Scorpions van provar sort amb una orquestració, i potser el resultat va ser més rodó perquè no van apuntar tant alt com els de Metallica i les seves pretensions eren més senzilles. I no oblidem els Deep Purple, els pioners d’aquesta mena d’experiments. De fet, ells no només tocaven amb l’orquestra, sinó que els temes estaven composats per grup i orquestra. D’aquesta manera s’aconseguia una unió essencial que fa que tot soni diferent. I és que un dels components del grup era un apassionat de la composició i per això va lluitar per aconseguir que aquell experiment sonés com una veritable simfonia i no només com una orquestra que acompanya a un grup de música.

S

I per què estic parlant de tot això? Doncs perquè el 18 de juny (ja ho sé, vaig tard), una servidora i en Maese Leiva, amb qui escric la crònica, vam poder gaudir d’una experiència similar a l’Hotel Auditorium de Madrid, on Steve Vai i la Evolution Tempo Orquestra van fer el seu únic (per ara) concert a tota Espanya de la seva gira. Steve Vai, un virtuós de la guitarra que, sovint, es considerat quasi com un extraterrestre al planeta terra, té la mateixa passió per la composició que aquell component de Deep Purple. Des de fa un temps, els seus discs han deixat de ser grups de cançons per guitarra, baix i bateria i ha passat a incloure d’altres instruments que els puguin acompanyar. Així és com han vist la llum els dos primers discs del que serà la seva trilogia Real Illusions. Amb temes arranjats i orquestrats segons les seves indicacions, va decidir portar-ho a l’escenari. I això és el que vam poder gaudir els que ens vam desplaçar fins el Centro de Congresos Príncipe Felipe de Madrid, on, acompanyat d’una brillant orquestra simfònica, Steve Vai va aconseguir que el públic s’entregués, vibrés i sentís com apareixia la pell de gallina cada cop que els vents, les cordes i la percussió creaven un tot perfecte.

Com en tot, hi ha gustos per tothom, però quan un presencia aquesta mena de concerts, on la música està per tot arreu i es pot tastar la qualitat, un s’adona que, sempre que hi hagi creativitat i imaginació i gent amb ganes d’anar més enllà de la música enllaunada i establerta pel mercat, la música seguirà viva, per molt que els pseudomusics que omplen estadis sencers vulguin vulgaritzar-la i acabar amb ella transformant-la en un simple producte mediocre i comercial.

I el que està clar és que, si podeu, aprofiteu la pròxima vegada que aquest home vingui a la vostra ciutat, perquè, us agradi més o menys, sempre és un espectacle veure’l.

Conte contat, post acabat!

SUBSCRIU-TE

Rep les actualitzacions del blog al teu correu:

, , , ,

Deixa un comentari

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.