Una pel·lícula dins d’un tràiler

Com carregar-se una pel·lícula?

No és una pregunta trampa. I té moltes respostes: amb un guió dolent, uns actors mediocres, una fotografia que no encaixa amb l’atmosfera que transmet i necessita la història… Però també ens podem carregar una pel•lícula amb un tràiler. De fet, podem trencar el misteri o desvelar el secret del film amb un minut o dos i deixar l’espectador amb molt poques ganes d’anar al cinema a descobrir que no passa res més rellevant del que ja ha vist. I hi ha uns quants exemples. Començarem per un dels més recents.

Al darrer festival de cinema de Sitges es va estrenar Grand Piano, dirigida per Eugenio Mirra i protagonitzada per Elijah Wood i John Cusack. No entraré a valorar el film en sí ni l’argument, però sí el tràiler. Si fas un thriller on l’espai és reduït, on el nombre de personatges és reduït i on la força de l’argument radica en la tensió, o fas un tràiler on es vegi però no es vegi res, o tens molts números de desfer la pel•lícula. I això és el que passa amb aquest film. En lloc d’insinuar per seduir al públic, ho deixen tot a la vista, sense que quedi res a la imaginació. Després de dos minuts de tràiler un espera que l’home que ha fet aquest muntatge s’hagi guardat algun gir inesperat, alguna sorpresa final… Però quan veus la cinta t’adones que no, perquè el mig gir final tampoc té res d’espectacular. Així que el misteri se’n va en orris.

I si no em creieu, comproveu-ho vosaltres mateixos: http://youtu.be/qe04fUPeBKI

Si viatgem una mica més enllà en el temps, trobem un altre tràiler que desvetllava la clau del film sense cap tipus de pudor. Estic parlant de La isla, de Michael Bay, amb Ewan McGregor i Scarlett Johansson. Per aquells que no hagin vist la pel•lícula i tinguin ganes de fer-ho, no seguiu llegint, perquè faré el que va fer el tràiler: dir-vos que aquella parella vestida de blanc en un món idíl•lic està a punt de descobrir que no és real ni lliure: són clons. Apa, ja està. Un cop ens han dit això, dues hores d’acció trepidant i en moments absurda per acabar amb un final encara més absurd. Què va pensar el creador del tràiler? Que desvelant el punt clau de la història feia que la gent tingués més ganes de saber què passava? Doncs no, perquè després el que passa és una  fugida eterna que esgota a l’espectador. Amb haver posat una veu en off al tràiler que digués que els protagonistes estaven a punt de descobrir que vivien una mentida, sense dir quina, ho hagués solucionat tot: hagués creat una expectativa dins del cap de l’espectador i no hagués desvelat l’únic misteri interessant de la pel•lícula.

pelicula-la-isla

També cal dir que no és fàcil resumir sense spoilers una pel•lícula o un llibre, però això no treu el fet que, a vegades, un no necessita veure la cinta després d’haver vist el tràiler, perquè ja ho ha vist tot. La llei de la seducció també s’aplica en aquest cas: insinuar, és millor que mostrar-ho tot; així sempre vols més.

Conte contat, post acabat!

SUBSCRIU-TE

Rep les actualitzacions del blog al teu correu:

, , , , ,

Deixa un comentari

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.