Aprofitant que aquest divendres passat, 13 de setemnbre, va arribar a les nostres pantalles Percy Jackson y el mar de los monstruos, l’adaptació del segon llibre de la saga Percy Jackson creada per Rick Riordan i que ha dirigit Thor Freudenthal, i aprofitant també que fa dues setmanes també va arribar a les nostres pantalles Cazadores de sombras: Ciudad de Hueso, l’adaptació del primer llibre de la saga Mortal Instruments, de Cassandra Clare, vull fer un petit apunt sobre el món de les adaptacions literàries que està fent últimament el cinema, sobre tot en relació a la literatura juvenil.
Ja fa un temps que la indústria del cinema està agafant idees d’altres móns, siguin de llibres, de còmics o fins i tot videojocs. Però des de fa un temps, hi ha cada cop més adaptacions al cinema dels bestsellers juvenils. Va començar amb la saga de Harry Potter, una adaptació molt irregular que va tenir, segons el meu parer, el millor moment amb Alfonso Cuarón i el seu Harry Potter y el Prisionero de Azkaban, i que va demostrar, pels qui hem llegits els llibres, que es pot arribar a perdre molta informació quan es passa del llibre al guió. Per descomptat, sempre que es fa una adaptació, es perd alguna cosa (sinó, que li siguin a George R. R. Martin i l’adaptació que s’està fent per televisió de la seva saga Canción de hielo y fuego, on no apareixen segons quins personatges o es canvien aspectes dels arguments per fer-ho tot més senzill). En el cas del petit mag, es perdia tot l’univers de l’escola, la relació d’amistat, l’aprenentatge de la màgia i d’altres aspectes que feien que els llibres funcionessin de meravella, ja que hi havia tot un món més enllà de les baralles amb El Senyor Tenebrós.
Passa una cosa similar amb l’adaptació de Los juegos del hambre, de Suzzane Collins. La veu de la protagonista és un dels punts forts del llibre: mentre s’amaga als arbres, mentre lluita per sobreviure, sabem tot el que pensa, tot el que sent: les seves pors, els seus somnis, els seus desitjos… I en el moment en que passa a la gran pantalla, el que veiem és a una noia asseguda a una branca d’un arbre, i d’un altre arbre, i així durant una bona estona. No dic que no sigui una bona adaptació: dins del que es podria esperar, és força fidel. Però manca tota la intensitat del llibre. Hi ha qui soluciona aquest problema posant una mena de veu en off del protagonista, com van fer amb la saga Crepúsculo, però crec que ho empitjora encara més. Si tenim una veu en off del protagonista com la que utilitzen a la sèrie Dexter, on estem constantment escoltant els monòlegs interns del personatge, on ens acostumem a sentir-lo pensar en veu alta i a compartir tot el que li passa pel cap amb nosaltres, no ens sobta sentir els seus pensaments. No molesta ni sembla posat allà a la força. En canvi, la cinta de Catherine Hardwicke, la directora de Crepúsculo, feia servir aquest recurs només de tant en tant, per citar frases mítiques del llibre. Però el personatge de Bella no compartia constantment els seus sentiments i pensaments, fet que provocava que aquest recurs semblés innecesari i fora de lloc, a més de no solucionar el problema de no poder entrar relament a la seva ment, com si es podia fer al llibre.
I per mi, el fet de perdre la veu del personatge principal, de no poder compartir amb ell o ella els seus pensaments, les seves pors o els seus somnis, és el que fa que una adaptació al cinema perdi la força que té un llibre. Pot ser un millor o pitjor llibre, o pot ser una gran adaptació o una completament innecesària, però seguirà perdent la intensitat que li donen les veus en primera persona que molts dels autors de literatura juvenil utilitzen. Perquè, sovint, és aquesta primera persona la que ens permet sentir-nos identificats amb el personatge i voler seguir vivint les seves aventures. I això, per desgràcia, es perd en la gran pantalla.
Encara no he vist les adaptacions de Percy Jackson o la de Cazadores de Sombras: Ciudad de Hueso (per cert, Cassandra Clare no utilitza la primera persona per narrar en aqust llibre, com tampoc ho va fer J. K. Rowling amb el seu mag), però esperem que hagin pogut portar al menys una part de l’univers literari a la gran pantalla.
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari