El meu resum del BlancFest 2015

By on 13 nov., 2015 in Disseny Gràfic, Festival

Com cada any acudeixo al Festival Blanc en qualitat de mitjà –premsa– per cobrir l’esdeveniment i intentar que tingui més ressò. La meva manera de fer-ho és oferint una cobertura en streaming a través de Twitter i l’etiqueta #BlancFest perquè tots aquells que no poden assistir puguin seguir en directe el festival. M’agrada més aquest format que el de haver de fer d’analista, crític o columnista a toro pasao de cada conferenciant, masterclass…

Tot i això, també m’agrada explicar-vos el meu parer sobre cada edició amb un petit resum per posar els punts sobre les i, i destacar el que m’ha agradat i el que no. La intenció d’aquest resum no altra que la de fer crítica constructiva, sempre des de la meva perspectiva. Comencem:

EL QUE NO EM VA AGRADAR

Hi ha poques coses que no m’agradin quan parlem de xerrades/conferències i es repeteixen cada any. Al final no es tracta de si són més divertits, millors comunicadors, millors dissenyadors… Es tracta de si aporten quelcom que compensi el temps que els hi dediquem.

  • No m’agrada que portin presentacions en un idioma que no sigui el de la conferència. És un clàssic que es repeteix any rere any. Si fem l’esforç de parlar en castellà perquè tothom ens entengui, si us plau, fem l’esforç de preparar la presentació en la mateixa llegua. Sembla lògic, oi? Doncs la realitat diu que hi ha qui no pensa igual.
  • No m’agrada que no es controlin els temps. En un format com el del BlancFest no podem no controlar els temps. Si tenim 10 m, tenim 10 m, no 12. Entenc que sempre poden sorgir condicionants que fan que ens sortim del temps marcat, però no potser un tret comú a tots. Amb el temps dels altres no es juga, és un tema d’educació.
  • No m’agrada que no es controlin els moments. Els conferenciants que comencen a les 10.00 h han de tenir clar que la gent ve fresca, amb ganes, amb il·lusió… i els conferenciants que comencen a les 13.00 h han de tenir clar que la gent està cansada, amb gana, amb poca capacitat d’atenció… Els conferenciants que comencen a les 16.00 h han de tenir clar que la gent ve acabada de dinar, mig adormida, amb poc ànim… Sembla evident que cada moment requereix una manera de comunicar perquè la gent no es desconnecti, però em segueixo trobant a qui l’hora li dóna igual. No tots som els Mingarro per passar-nos l’hora pels baixos.
  • No m’agrada que els breaks siguin tan curts. No et dona temps a quasi res, i al final hi ha molta gent que opta per no tornar a la següent conferència degut al cansament.
  • No m’agrada l’escenari del BlancNit. El trobo fred, desangelat. És com quan surts de festa i arribes el primer a aquella disco al que no hi ha ningú i no convida més que a donar la volta. Segurament a les 4-5 h AM estarà bastant millor, però estaria molt millor si fos acollidor des del minut 1.
  • No m’agrada que no hi hagi wifi a la sala de les masterclass. Segurament la gent no la troba a faltar, però si vols fer un streaming en condicions, és bàsic poder garantir aquest servei.
  • No m’agrada que les masterclass semblin conferències. Una masterclass ha de ser una classe magistral, ni més ni menys.

EL QUE SÍ EM VA AGRADAR

  • M’agrada el format curt i ràpid de les conferències de 10-15 minuts. Li dóna dinamisme, interès, ajuda a connectar… Una novetat molt ben rebuda.
  • M’agrada l’actitud de tota l’organització. Sé que sembla obvi, però és molt d’agrair veure que sempre hi ha una cara amable i somrient disposada a ajudar-te.
  • M’agrada el vermut a l’aire lliure. A part que és gratis, trobo clau que sigui al carrer. És la millor manera de trencar el ritme, de gaudir realment d’aquell moment i, sobretot, de poder xerrar en un ambient quasi perfecte.
  • M’agrada l’aposta dels conferenciants no gràfics. Sí, em va semblar una bona aposta de trencar amb la rutina oferint temes diferents que ens poden ajudar a despertar la nostra curiositat i a veure que a part del nostre món hi ha d’altres.
  • M’agrada la llibertat d’expressió dels conferenciats. No sé si recordo alguna edició anterior a la que els conferenciants s’haguessin expressat amb tanta llibertat criticant obertament a l’organització, als companys, a la professió…
  • M’agrada quan es fan apostes per gent/estudis desconeguts. Poden sortir bé o malament, però el fet d’apostar ja implica voler sorprendre, voler canviar, voler evolucionar.
  • M’agrada que portin gent/estudis de fora del nostre territori. Poden sortir bé o malament, però ens ajuden a valorar els nostres referents, els nostres ideals, els nostres egos…
  • M’agrada l’homenatge que Raul i David fan als mestres. L’any passat va ser Cruz Novillo i aquest any Pla-Narbona. No tots els hem tingut de professors, no tots hem assistit a xerrades, classes, masterclass, conferències… d’ells. Per això m’agrada molt tenir l’oportunitat de sentir-los, de gaudir-los i d’agrair-los per tot allò que han fet per la nostra professió.

Segur que ser conferenciant no ha de ser gens fàcil i sempre, sempre, és més fàcil parlar des de fora que fer-ho des de dins. Des de fora es veu tot millor, però també haig de reconèixer que molts punts dels NO M’AGRADA no els sabria solucionar si jo fos conferenciant.

Ah, i tinc mooooooltes ganes de veure la gràfica de l’any vinent. Andrés, ja saps que només hi ha un condicionant: la tipo. Bé, vist el vist, tampoc tant eh!

Dit això, vull felicitar a Raul i a David per la bona feina que fan, per les ganes de fer quelcom important i, sobretot, per arrossegar a tanta gent.

Salut i BlancFest!

 

SUBSCRIU-TE

Rep les actualitzacions del blog al teu correu:

, , , , , , , , , , , ,

No comments yet.

Deixa un comentari