Avui us porto un petit repàs que en Maese Leiva i una servidora hem fet sobre el festival Sonisphere que va tenir lloc l’1 de juny i que varem gaudir com unes 25.000 persones més.
I és que aquest 1 de juny era un dia molt esperat per a molts. Barcelona tornava a ser escenari d’un festival “metalero” després de 4 anys. Si llavors els cap de cartell van ser Metallica, aquest any els que prenien el relleu eren la “Donzella de Ferro”, Iron Maiden. Feia set anys que no trepitjaven terres catalanes i per algú com jo que no els havia vist mai en directe, era tot un luxe. A més, no presentaven disc nou, sinó la reedició de Maiden England, un dels concerts clàssics de la banda basat en la gira del Seventh Son…. Perfecte per algú que no els conegui fil per randa, i perfecte per aquells que volien reviure els clàssics.
Però el festival Sonisphere no era només Maiden. Eren dotze hores de música en directe, una quantitat d’hores i grups que fa por, però que al final gaudeixes, rodejat de pares, fills, grups d’amics… Tots amb alguna peça de roba negra (coses dels clichés) i alguns amb estètiques dels anys vuitanta, amb cabells crepats i tot.
Encara que els concerts van començar a les tres de la tarda, amb la potencia del sol caient sobre el Fòrum de les Cultures de Barcelona, nosaltres varem arribar a les 4, a escoltar Red Fang. Aquesta banda només té dos àlbums al mercat, però apunta maneres. I és que malgrat ser una enamorada de les bandes clàssiques, cal reconèixer que també s’han d’anar coneixent la sang nova que corre pels escenaris… i aquests són uns dels bons.
Després va arribar l’hora de Tierra Santa, un grup de metal èpic nacional, que no em va fer gaire el pes. Potser tampoc va ajudar el fet que, amb tot el sol, anéssim a prendre alguna cosa sota l’ombra, a xerrar com també feien un gran número de persones que seien a terra comentant antics concerts i compartint l’emoció de veure els grans grups que quedaven encara per venir.
Després del grup nacional, van arribar els Newsted, el nou projecte de qui va ser baixista de Metallica, que es deia que volia barrejar el metal més clàssic amb cosetes més modernes…. encara que el resultat era més clàssic que una altra cosa. Això sí, tenia una entrega i unes ganes que es van traspassar al públic, que li va agrair el concert amb entusiasme. Una petita reflexió: no ha de ser fàcil, com a baixista, fer carrera i crear un altre grup i triomfar quan vens d’un grup com Metallica,i aquest s’ho està currant.
I per fi l’últim grup abans d’Iron Maiden: Ghost. És un grup curiós que, probablement, guanyi molt més a les distàncies curtes i als locals foscos. A la llum del dia, la seva vestimenta religiosa, amb màscares incloses, i el líder de la banda, Papa Emerithus, vestit com un esquelètic Papa, no impressionen tant. És una banda estàtica que barreja les cançons amb cors eclesiàstics i d’altres que tenen una melodia propera al Disco. És un grup interessant, però difícil de valorar a la llum del dia i en espai obert. Però això ja és un altre tema. Perquè després d’aquest grup suec va arribar, ara sí… Iron Maiden.
El repertori va estar ple dels clàssics que tothom volia escoltar i d’una posada en escena impecable. Un darrera de l’altre, els telons il•lustrats anaven passant, al igual que les cançons i els Eddies. Bruce Dickinson va estar genial, amb la seva teatralitat, la seva manera d’omplir l’escenari amb la seva presència i els seus saltirons. Potser no té la veu que tenia abans, però segueix tenint una gran potència. Acompanyant-lo, trobàvem les piruetes de Jannick Gers, podíem veure com Steve Harris metrallava amb el seu baix, o la classe continguda de Dave Murray i Adrian Smith, i la força de Niko McBrain. Han passat els anys, però segueix sent un dels grans grups de la història. Per desgràcia, el concert es va acabar i van sonar els acords de Always Look at the Bright Side of Life, dels Monthy Pyton, senyal de que no tornarien a sortir a l’escenari… al menys aquell dia.
Després dels Iron Maiden, van arribar dos dels grups que formen part dels “Grans 4”: Anthrax i Megadeth (els altres dos són Slayer i Metallica). Tots dos grups van donar al públic el que volia. Els primers amb una gran actitud a l’escenari, amb música dura i amb molta força. Els segons, amb un desplegament més ampli que a altres gires i amb el mateix problema de sempre: que la veu de Dave Mustaine queda apagada al directe. El cantant de Megadeth va tenir un petit lapsus que va ser l’anècdota del dia: va confondre Madrid i Barcelona, cosa que va fer que demanés disculpes mil vegades durant el concert. Però això no desllueix el que fan a sobre de l’escenari. Són dos dels grans per alguna cosa.
I per últim, Avantasia, el grup que més ganes tenia de veure; i és que el projecte musical paral·lel de Tobias Sammet (se suposa que el seu grup és Edguy, però últimament Avantasia està agafant més pes) és una meravellosa manera d’ajuntar diferents músics i cantants alhora per crear màgia. Fa anys que els escolto i volia veure com portaven al directe la grandiloqüència i l’estil operístics dels àlbums. I la veritat, és que em vaig quedar amb ganes de més perquè van estar genials. Van sortir a les 2 de la matinada, quan el cervell ja comença a estar saturat, però igualment els vam gaudir. Alguns dels acompanyants de Tobias Sammet per aquesta ocasió van ser Bob Catley (Magnum), Ronnie Atkins (Pretty Maids), Eric Martin (Mr. Big) y el gran Michael Kiske (Helloween, Unisonic); en definitiva, tot un plaer musical.
Van ser 12 hores de bona música, amb grups clàssics i grups més nous. El 24 de juny, també visiten Barcelona tres bandes clàssiques: Europe, Whitesnake i Def Leppard. Què passarà quan els grans clàssics de la història del rock i el metal ja no tinguin forces per pujar a un escenari? Qui ens quedarà? Esperem que els nous talents segueixin endavant per heretar el llegat dels grans. I si no… sempre ens quedaran els Stones, que per molt que ho neguin, són immortals.
I en fi…aquest cop ben acompanyat de música…
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari