El dissabte vaig anar a veure jugar al meu nebot a hoquei. Vaig flipar veient com patinen i com es mouen els nens de 7-8 anys. Crits, crits i més crits! Els nens no sabien a qui fer cas. Tothom cridant i dent-los el que havien de fer. Quin caos! No m’estranya que no sàpiguen que fer amb la pilota. El partit va acabar i van marxar amb cares llargues, no perquè havien perdut, sinò perquè sabien que havien decebut a la entrenadora i sobretot als pares. Esperant a que es canviessin va començar un partit de basket femení. Quina tensió! L’entrenador d’un dels equips va començar a cridar al minut 1 i no va parar. Vinga crits, vinga retrets, vinga pressió,… veies l’angoixa a la cara de les noies. Em va recordar al Dusko o a Van Gal i se’m planteja la següent pregunta: fins a quin punt és bo la doctrina de la por? Em vist com el Barça ha guanyat 6 títols sense que hagi fet falta bordar més del compte. Quin és el sistema bo? Quin és el correcte?
No m’agrada aquesta manera de fer. No m’agrada que em bordin quan no toca. Entenc que ha d’haver-hi disciplina, ordre, sistema,… però també és pot ensenyar sense arribar al punt de que s’hi jugui amb por. Creieu que algun d’ell juga per plaer? Qui sap.
Salut!
Deixa un comentari