Quan un està acostumat a anar al cinema a estar en silenci i a gaudir d’una pel•lícula quasi com si estigués sol (si no fos pel soroll de les crispetes que omplen certs cinemes), es sorprendrà en el moment que trepitja una marató de cinema com les que hi ha al Festival de Cinema de Sitges. Perquè l’espectador hi va predisposat a compartir, tant amb la pantalla com amb els que hi ha a la sala. I no em refereixo a comentar la cinta un cop acabada, sinó a aplaudir en mig de la pel•lícula quan succeeix quelcom remarcable, a escridassar al director per estar destrossant una idea i demostrar la seva indignació. És una mena de catarsis cinèfila que, malgrat ésser esgotadora per la durada de la marató (entre 8 i 10 hores al cine), et dóna una sensació d’haver vist més que simples pel•lícules.
Però, cal reconèixer que fa poc que visito les maratons de cinema de Sitges. De fet, vaig iniciar-me en elles l’any 2009, a la marató de l’Auditori, on vaig comprendre que la indignació respecte a una pel•lícula podia demostrar-se a la mateixa sala. En aquella marató, vam tenir la sort de poder gaudir d’un film que encara no s’ha estrenat al nostre país, Mr. Nobody, dirigida per Jaco Van Dormael i protagonitzada per Jared Leto. Però també vam veure Amer, un film experimental, per posar-li alguna etiqueta, que va despertar l’animal que portem a dins i que va provocar comentaris en veu alta, incredulitat i, com deia abans, indignació.
Però no sempre és així. Aquest any, a la marató del Retiro, hem pogut gaudir de cinc pel•lícules que han rebut l’aplaudiment dels espectadors. La primera en aparèixer en pantalla va ser la cinta de Takashi Miike, Lesson of the Evil, un thriller brutal dividit en dues parts on veiem, al principi, un professor model, adorat per tots els alumnes, però que amaga un secret molt fosc. El que comença d’una manera lenta, acurada i quasi intimista, amb una finestra a la vida quotidiana del mestre i els seus alumnes, es transforma brutalment per donar pas a un film que ens ensenya el mal en estat pur, amagat darrera d’una màscara de perfecta cordialitat.
La segona cinta va ser l’aclamada Coherence, de James Ward Byrkit, la guanyadora del millor guió d’aquest any. Aquesta pel•lícula és una petita obra mestra que ens planteja una hipòtesis fascinant relacionada amb la física quàntica i les realitats paral•leles. No parlaré gaire de l’argument, perquè el més interessant del film és trobar-se tan perdut com els protagonistes, però cal remarcar que un està veient els títols de crèdit encara preguntat què ha passat. Amb vuit personatges i una casa, el director aconsegueix crear una tensió física i mental meravellosa, un puzle extraordinari que planteja qüestions sobre la pròpia identitat, les decisions que prenem i les possibles vides que tenim al davant.
La tercera va ser Cheap Thrills, un thriller de E. L. Katz que s’endinsa en els límits de la nostra humanitat i moralitat. Utilitzant una premissa tant actual com el fet de quedar-se sense feina, sense diners i amb una nota de desnonament, aquesta cinta ens planteja quin límit posaríem a la nostra dignitat i a la nostra humanitat per aconseguir diners. Fins on estem disposats a arribar? Quina humanitat ens queda quan ens ho treuen tot?
Les dues últimes cintes, que un ja veu amb els ulls cansats i el cervell una mica saturat, tampoc van estar malament. Una d’elles, Afflicted, planteja la transformació en vampir d’un noi normal i ho fa d’una manera força realista gràcies a la factura de documental que ha escollit el director. Malgrat això, es fa una mica llarga i perd pistonada a mitja cinta. L’última de totes, We are what we are, és un remake de la pel•lícula mexicana Somos lo que hay, dirigida per Jorge Michel Grau l’any 2010. Un thriller inquietant, visualment interessant i que planteja el perill de la intransigència i les doctrines religioses imposades a la força, portant-ho a l’extrem de l’horror.
Les maratons de cinema: una experiència esgotadora, però interessant.
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari