Lletra Viva, un projecte de Jùlia Batlles

By Alberto López on 15 oct., 2014 in Disseny Gràfic, Projecte

¿Què es pot esperar d’un projecte que barreja el disseny gràfic, la poesia catalana, Sant Jordi i la gent? Doncs un resultat com el que Jùlia Batlles ens mostra amb el seu Lletra Viva. Tenim la sort de tenir gens com la Jùlia que volen fer arribar la cultura als seus veïns a través d’una acció artística tan fantàstica. Aprofito per donar-te les gràcies Jùlia per compartir-lo amb nosaltres.

Lletra Viva vol ser una acció anual interactiva de poesia, amb la intenció de fer arribar la poesia catalana a la gent del carrer amb poetes locals vius, a partir d’una acció artistica com a mitjà de comunicació. Cada any es preveu realitzar aquest esdeveniment el dia de Sant Jordi, en el poble o ciutat d’origen del poeta escollit. En aquesta acció hi participarà la gent del carrer i es treballarà des de les escoles amb els alumnes dels diferents centres. Amb l’objectiu no només de conèixer el poeta que tenen a la ciutat sinò que també participin en un projecte artístic. Lletra Viva es farà en un espai obert de la ciutat, amb l’única condició de poder-se llegir, i potenciar la creativitat de la pròpia ciutat, s’ha d’aconseguir l’apropament entre el poeta i els habitants de la mateixa ciutat, a partir d’aquesta acció. Aquest 2014 elegeixo Salvador Oliva, i es va representarà a Banyoles.

Opinió Salvador Oliva

Les característiques socials dels darrers vint anys no ajuden gaire a acostar-se a les arts en general i menys encara de la poesia en particular. Un exemple: les emissores de ràdio i televisió dediquen als esports, especialment al futbol, un percentatge altíssim d’hores diàries. Les arts n’ocupen moltes menys en uns programes més aviat superficials, rutinaris i avorrits. La poesia, no hi té cap lloc. Aquest és el món que tenim i cal ser-ne conscient si no volem allunyar-nos de la realitat.

Per aquesta raó vaig escoltar amb un cert escepticisme la proposta de Júlia Batlles la primera vegada que me’n va fer coneixedor. Però la seva il·lusió i tenacitat em van sorprendre molt agradablement. El resultat de la proposta no tan sols em va deixar a mi del tot sorprès, sinó que també va originar un impacte social inesperat. De fet, va ser una demostració del poder de les paraules. La poesia imita la música amb el ritme de la mètrica i això fa que afecti molta més gent que no ens pensem. Les paraules d’un poema tenen una màgia especial. No persuadeixen el lector com fan les ciències o la filosofia, sinó que li provoquen unes sensacions molt difícils de definir. La poesia, com ja va dir Horaci, ens delecta i ens instrueix, ens fa més savis d’una manera subjacent.

Això és el que va quedar manifest en l’experiència que la Júlia va portar a terme. Els joves de diversos centres d’ensenyament que van llegir uns determinats poemes meus van expressar en els papers que es van penjar davant de la muralla de Banyoles uns sentiments molt i molt sorprenents. Va quedar demostrat que la lletra d’un poema és lletra morta, però una lletra morta que ressuscita cada vegada que un lector se la fa seva i la interpreta a la seva manera, perquè l’única manera d’interpretar és la de fer que el poema ressoni en l’experiència de cada lector. I cada una de les interpretacions, reflectides en els papers escrits, em va deixar meravellat, perquè els que hi van escriure eren molt joves i no eren lectors experimentats com poden ser els adults que puguin estar acostumats a llegir poesia. Després de llegir tots els papers que es van penjar davant de la muralla, he tingut la sensació que la poesia interessa a més gent que no ens pensem. Tots són sincers, sensats i apassionats.

La primera sorpresa és el ventall enorme de respostes obtingudes. Alguns expressen pensaments seus; la majoria expressen allò que els poemes els van inspirar. Els més comentats van ser “Elegia a l’estany”, “Ardit”, “Adreça a una escriptora que equivocava els gèneres per culpa d’un feminisme mal entès”, “In memoriam”, “Insistència dels morts”, etc, i uns quants poemes epigramàtics curts que figuren a Retalls de sastre. Posaré l’exemple d’ “Insistència dels morts”, perquè és un poema que no sembla pas fatalment destinat a agradar als joves, perquè és una explicació mítica d’una impressió que vaig tenir un dia que vaig veure la sortida de l’escola d’uns adolescents. I tanmateix, els comentaris llegits m’han demostrat el contrari. El poema és el següent:

INSISTÈNCIA DELS MORTS

Va ser una tarda grisa de novembre.
El fred de la tardor s’insinuava
per places i carrers. Tot el poble tenia
un aspecte irreal, semblava com si anessin
caient amb cada fulla esqueixos morts
d’allò que havia estat, dies abans,
vida en el cos.

Eren les sis en punt.
Es van obrir les portes del col·legi
i, dins el riu febrós d’adolescents, vaig veure
un noi de catorze anys, voltat d’amics.
El vaig sorprendre
mirant de cua d’ull l’objecte angelical
del seu desig naixent.

De sobte, alguna cosa, un gest,
una manera de tenir les mans,
i potser un moviment lleugerament
exagerat als llavis, va obligar-me
a un enutjós coneixement: va fer
igual que el que solia fer el seu pare,
que havia mort feia cinc anys.
Vés a saber —vaig dir-me—
quina és la incalculable munió
d’avantpassats que portem a la sang.

Quan el desig s’encén,
alguna cosa, un gest,
una manera de tenir les mans,
o potser un moviment lleugerament
exagerat als llavis,
són les obediències del cos:
els morts —els nostre morts—
sempre insistint, aferrant-se a la vida.

El poema parla dels trets genètics que fan que els joves tinguin gestos i tics dels seus pares. Jo em vaig adonar d’això en el moment que un noi mirava insistentment la noia que li agradava. Aquests gests em van recordar els del seu pare mort, que havia estat amic meu. Fins aquí, res d’especial, perquè tot és normal. El valor que pugui tenir el poema ve de la imaginació, d’imaginar que el pare encara vivia en el jove en el moment que el jove sent el desig, com si el pare volgués tornar a viure els moments viscuts amb la seva mare. I d’aquí ve la conclusió del poema, l’explicació mítica (en el sentit que està lluny de la ciència): els morts no es resignen a estar morts, volen viure i sobretot volen tornar a experimentar aquesta cosa tan misteriosa que és el desig.

Doncs bé, poso aquí un parell de comentaris d’un noi i d’una noia, molt joves tots dos, sobre el poema:

(a) M’ha agradat molt “Insistència dels morts”, explica molt bé la situació d’un adolescent després de la mort del seu pare.

(b)El poema que m’ha agradat més de Salvador Oliva ha sigut “Insistència dels morts”. Crec que el record més bonic que pots tenir d’una persona ja absent és veure en els seus fills els mateixos gestos, la mateixa manera de parlar, la mateixa manera de moure’s que ella.

És bastant normal que a molts els agradés el poema sobre el gènere i el sexe, i que s’hi divertissin (aquesta és la finalitat del poema). Però he trobat interessant que nois i noies tan joves s’interessessin tant pel poema “Insistència dels morts”.

En resum, segurament que aquest projecte va aconseguir dues coses bones i essencials: no tan sols despertar l’interès per llegir poesia, sinó també ajudar a expressar una cosa molt difícil d’expressar amb paraules: la descripció de l’experiència de la lectura. I això és important, perquè morir-se sense haver llegit, és com morir-se sense haver viscut, en el sentit que la poesia i l’art en general ens ofereixen una vida interior que és capaç d’enriquir la vida exterior, de fer-nos fruir i, sobretot, de fer-nos més savis, més alerta, més sensibles, i, en definitiva, més feliços.

Salvador Oliva
22 de Maig 2014