¿Què porta a un ésser humà a considerar que el que ell pensa és el que tothom ha de pensar? ¿Què fa que aquest ésser humà es cregui amb dret de manipular o prohibir el que no està d’acord amb el seu pensament per així evitar que la resta de persones no pensin com ell? La capacitat de l’ésser humà (tots, no em refereixo ni als d’una cultura ni als d’una religió en particular, sinó a tots) de demostrar la seva estupidesa una vegada i una altra ha quedat més que demostrada al llarg de la història, i la incapacitat que té d’acceptar als demés més enllà de les seves ideologies o religions ha estat una de les excuses més utilitzades per començar una guerra.
La cultura no s’ha pogut quedar mai al marge d’aquesta mena de guerres ideològiques. No estic parlant dels discursos dels actors o de les seves manifestacions polítiques. Em refereixo a la cultura en sí. Posem un exemple del passat. Segons John Elliot, un especialista en la història d’Espanya, un dels autors més llegits a Espanya durant el segle XV i XVI era Erasmo de Rotterdam. Doncs bé, quan va arribar Felip II, aquest meravellós rei va decidir que això de tenir idees no era bo i va prohibir tots els llibres d’aquest senyor. Per què? Potser per por a que la gent pogués pensar per ella mateixa (és una por força estesa a la classe política, que prefereix un ramat a un grup de ciutadans amb capacitat crítica i pensament propi). I així ha funcionat el món durant anys: «ui, mira, un llibre que fa pensar a la gent i que potser farà que no pensin com jo o que simplement pensin i això seria molt dolent… Què faig? El prohibeixo». A França es va prohibir Sade, però es va seguir publicant d’amagat. Per què? Doncs perquè per molt que prohibeixis, la gent seguirà tenint ganes de saber, de llegir, d’aprendre i de descobrir. I si ho prohibeixes, el que fas és accentuar la curiositat de la gent, que és el que, de fet, busquen molts artistes quan tracten certs temes “polèmics”.
El cas del cinema té una anècdota especial al nostre país. Durant l’època de Franco, es va estrenar a Espanya la pel•lícula Mogambo, dirigida per John Ford i protagonitzada per Clark Gable, Ava Gardner y Grace Kelly. La censura va decidir que no podien mostrar una relació d’infidelitat, així que l’amant de Clark Gable va acabant sent, al nostre país, la seva germana. Quin era el problema? Doncs que els espectadors tontos no eren i no acabaven de veure clar que els dos germans es donessin petonets a la boca i fossin tan amorosos l’un amb l’altre. I és que, a vegades, els que ens governen i els que volen decidir quines idees i quines històries podem veure o llegir, creuen que som idiotes. I resulta que, encara que no els hi agradi, tenim criteri. Potser poc, però el seguim tenint.
I ara un cas més actual. Fa poc s’ha parlat del nou videoclip censurat de David Bowie (que ja no ho està, per cert). El cantant britànic sempre ha estat irreverent, trencador i li agrada l’espectacle. No sé si aquests són els motius pels que ha fet el videoclip de The Next Day, o si volia crear polèmica com una bona eina de màrqueting (recordem que, quan l’església va dir que El Código Da Vinci era una manipulació de les veritats cristianes, això va provocar que s’aixequés polseguera al voltant d’aquest llibre, i van augmentar les ventes). Però el fet és que s’ha considerat ofensiu i, per tant, no és un contingut obert a tots els públics en plataformes com Youtube (que jo no dic que no estigui bé no deixar que un nen de deu anys el vegi, però… i tota la resta de vídeos i continguts que són igual o més ofensius i que sí són oberts?). Perquè pugueu opinar, aquí el teniu:
http://vimeo.com/65764198
Anem per parts. Al videoclip en qüestió, apareix David Bowie com un messies, Gary Oldam com un cura amb certa preferència per les prostitutes i Marion Cotillard com una prostituta amb estigmes. Podem veure un grup de cures i d’altres personatges dels estaments religiosos dins d’un establiment ple de dones “de la vida”, algunes criatures curioses i alguns pits al descobert. Ofensiu? Si hagués volgut ser realment ofensiu, hagués pogut fer referències a d’altres escàndols en els que s’ha vist implicada l’església fa poc. Podríem dir que ha volgut ser polèmic i prou. Obscè? Hi ha escenes explícites que poden no agradar a tothom, però també hi ha videoclips de Jennifer Lopez o Shakira que poden arribar a ser més sexuals i més explícits que aquest i no estan vedats. És cert que no surt sang ni pits a l’aire lliure, però també juguen amb la sexualitat com a eina de màrqueting. Molesta als estaments religiosos? Doncs tenen la llibertat de no veure’l. Ningú els obliga. De la mateixa manera que ningú els obligava a veure pel•lícules com “Amen”, de Costa-Gavras o “Las hermanas de la Magdalena”, de Peter Mullen, on quedaven força més retratats que a aquest videoclip.
Però el que jo em pregunto és: és realment censurable el contingut? Havent vist el videoclip del grup Nine Inch Nails titulat Hapinness in Slavery, on es porta la violència, el dolor i les escenes desagradables al màxim, el de David Bowie sembla simplement una pel·lícula curta amb algunes escenes desagradables o estèticament poc encertades. Encara que… no deia el refrany que sobre gustos no hi ha res escrit? Sembla que el refrany s’equivoca…
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari