Quan es va popularitzar la cançó de “quién teme al lobo feroz”, els contes de fades representaven un món de fantasia, màgia i lliçons de vida (millors o pitjors, més o menys tràgiques o cruels, però lliçons de vida al cap i a la fi que t’ajudaven a créixer i que formaven part de l’imaginari col•lectiu). Ara s’han convertit en una font inesgotable d’inspiració per guionistes de sèries i pel•lícules, tant a Hollywood com a Espanya, on Pablo Berger ha portat a la Blancaneus al cinema mut. És a dir… ara ningú li té por al llop ferotge, no perquè tinguin una caseta de maons ben construïda o perquè tinguin clar que arribarà el caçador i els farà sortir de la panxa del llop. No és això. Simplement s’ha perdut la por a transformar, adaptar a l’actualitat o fins i tot donar continuat a les històries dels contes de fades.
Fa anys, l’escriptor Quim Monzó ja va fer alguna adaptació dels contes de fades al seu llibre El perquè de tot plegat (Quaderns crema), i també ho va fer l’escriptor Slawomir Mrozeck , al seu llibre La vida difícil (publicat en castellà per l’editorial Acantilado i en català per Quaderns crema), on l’avia de la caputxeta vermella l’enviava a pastar fang per insistir amb el tema del llop. Eren adaptacions que no es basaven literalment en els contes, sinó que s’inspiraven en els personatges arquetips, com el príncep blau, el gripau encantat o el petó d’amor, i ho portaven o bé a l’absurd o bé a una mena de reflexió sobre els problemes que comporta ser un príncep blau dedicat a fer petons perquè ho diu el guió quan a ell ningú li ha preguntat què vol fer amb la seva vida. Per tant, els guionistes de Hollywood no han estat els primers en inspirar-se en els contes de fades, però sí que han estat els primers en explotar la idea fins a l’esgotament de l’espectador, perquè ara, de cop i volta, hi ha sèries i pel•lícules a dojo que interpreten, en suposada clau actual, els contes de fades. Però, sincerament, cal transformar a la Blancaneus en guerrera com es fa a Blancanieves y la leyenda del Cazador, de Rupert Sanders, o a la sèrie Once upon a time, de la ABC? És necessari fer una revisitació ridícula del conte de la Caputxeta vermella per convertir la història en una mena de triangle amorós de l’estil Crepuscle (curiosament la directora Catherine Hardwicke també va ser l’encarregada de portar al cinema el primer llibre d’Stepnahie Meyer )?
També cal dir que la premissa argumental de sèries com Once upon a time o Grimm (de la NBC) tenen gràcia: la primera apunta a una maledicció que porta a tots els personatges dels contes de fades al nostre món, on mai podran tenir el seu final feliç (una idea interessant que, a més, aconsegueix unir tots els contes de fades en un de sol); i la segona, una mica més macabra, apunta a la idea que, de fet, els contes es basen en monstres reals que viuen al nostre voltant (una idea que apunta maneres però que a vegades perd força a la sèrie). Però… no estan saturant el mercat? Durant el mes de març arriben a la cartellera les adaptacions dels contes de Hansel i Grettel i de Jack i el gegant. Per quan faran una adaptació de la Ventafocs, on enviï a pastar fang al príncep i es converteixi per fi en una dóna autònoma? Això potser ja seria demanar massa. Però per somniar en contes que no quedi…
Conte contat, post acabat!!!
Deixa un comentari