Per més que ho penso un any em sembla massa temps. Ahir van inaugurar la Sala Pepe Rubianes del Teatre Club Capitol per honorar-lo i per què ja ha passat un any des que ens va deixar. Per a mi és una gran pèrdua, enorme, per què encarnava tot allò que m’agrada en la gent: sinceritat, alegria, despreocupació, agraït, fidel a les seves idees i, sobretot, un tipus que hem feia somriure només de veure’l. Quina enveja Pepe! Quantes bones estones ens has fet passar a la Raquel i a mi. Encara riem i ens fem conya amb allò de “…vas pagant i, sense adonar-te, passats 30 anys els pis és teu!” o tantes altres que hem fan posar la pell de gallina només de pensar-les.
Al passar aquest dematí pel davant del teatre he volgut fer-li una foto al rètol amb el teu nom, però el resultat ha estat aquest:
Casualitat? No ho sé, però la òptica no s’ha volgut obrir i, vist el resultat, penso que no hi ha cap imatge que expliqui millor com em sento.
Va per tu estimat, i molt enyorat, galaico-catalán!
Deixa un comentari