Edgar Allan Poe i els seus contes han estat, des de fa anys, inspiració pel cinema i per sèries de televisió, fins i tot de dibuixos animats. Mestre dels relats curts gòtics, la seva persona sempre ha estat rodejada de cert misteri, un misteri que, al 2012, el director americà James McTeique va portar a la gran pantalla amb la seva pel•lícula El enigma del cuervo, on John Cusack interpretava a Poe. Però han estat els seus contes els que més han inspirat al cinema.
Ja als anys 1920 y 1930 trobem pel•lícules inspirades en contes de Poe, com La Caida de la Casa Usher, de Jean Epstein (1928) o Satanás, d’Edgar G. Ulmer, amb els grans Boris Karloff i Bela Lugosi com a protagonistes (aquí la pel•lícula es va titular amb aquest nom, però l’original feia referència a un dels relats mítics d’Edgar Allan Poe: El gat negre). Durant les dècades dels 40 i els 50 també es van fer adaptacions, però potser les més conegudes siguin les que, a partir de 1960, va realitzar el director Roger Corman amb l’actor Vincent Price. En algunes d’aquestes pel•lícules, l’argument d’un conte es barrejava amb un altre conte de Poe per fer el metratge més llarg i complicar una mica més la trama. Per desgràcia, al segle XXI també s’han fet d’altres adaptacions dels contes de Poe, força més lliures que les anteriorment esmentades, com per exemple la poc encertada (per ser educats) Ligeia de Michael Staininger (2009).
Però Poe no només ha deixat empremta a la gran pantalla. A la petita pantalla també. Una de les seves influències més divertides són les referències dels contes de Poe a la sèrie dels Simpson. A un capítol, es fa una referència al mític conte de Poe El cor delator, on la Lisa no pot deixar de sentir el so que l’acusa d’haver fet trampa. A un especial de Halloween es va fer un capítol dedicat a The raven, on en Homer era el narrador i en Bart feia de corb, encara que no deia “Nevermore”, sinó “Multiplícate por cero”.
Recentment, la petita pantalla ens ofereix una altra història on hi ha una suposada inspiració en la figura i l’obra de Poe. Es tracta de la sèrie de la Fox titulada The Following, que s’emet a Espanya pel canal TNT i en la que l’assassí s’inspira en el concepte de la bellesa i de la mort que suposadament defensava Poe (una referència innecessària, ja que l’assassí per sí mateix ja té força sense les referències literàries). S’ha volgut senyalar que un dels principals problemes de la sèrie és que no aporta res de nou al gènere del thriller. És possible, però això no vol dir que no sigui un producte interessant. La gran majoria de thrillers, tant literàris com al cinema, no et donen res nou: simplement tenen una millor o pitjor factura, i aconsegueixen, o no, que estiguis atrapat al seient, tens i volent saber què passarà desprès (malgrat sigui evident o ja esperis el que passarà). I aquesta sèrie ho aconsegueix (al menys amb mi). Però anem per pams.
La premissa de The Following és curiosa: un assassí en sèrie ha aconseguit una xarxa de seguidors (followers), i està disposat a escriure un llibre a partir de la trama que ell ha creat amb ells, especialment dedicada a l’agent que el va capturar. Aquests seguidors, que admiren al seu mestre i segueixen les seves ordres i fan tot el que poden perquè ell estigui orgullós, formen una mena de secta de la que vas coneixent nous membres a cada capítol i que, de fet, et fa preguntar-te d’on dimonis han sortit i per què estan allà. Un misteri que esperem que poc a poc es vagi resolent.
[youtube]http://youtu.be/F_c3PNs1eV8[/youtube]
El mestre en qüestió és Joe Carroll (un impecable James Purefoy), un professor de literatura obsessionat per l’art i la bellesa de la mort, que diu inspirar-se en Poe per cometre els seus crims, i que té una capacitat seductora inquietant. Com qualsevol bon thriller, un protagonista tan sàdic i intel•ligent necessita un antagonista: l’exagent de l’FBI, Ryan Hardy (el també interessant, encara que més gris, Kevin Bacon). En Hardy té problemes amb l’alcohol, amb el seu cor (està operat després d’una ferida que li va provocar en Carroll) i sempre va un pas per darrera d’en Carroll. Per ara, els elements clàssics d’un thriller.
També poden considerar-se elements clàssics d’un thriller els girs inesperats que hi ha a cada capítol i la seva estructura, que, per cert, fa que cada capítol funcioni quasi com una petita pel•lícula. És cert que al segon o tercer capítol ja has pillat el joc del director i saps per on anirà el capítol, encara que no tens gaire clar cap a on anirà la trama ni què ha preparat realment en Carroll. I crec que aquesta és la part interessant de la sèrie, el que fa que puguis voler seguir veient-la, i, alhora, el seu problema. Ja hem vist sèries que apuntaven molt alt i després no sabien cap a on anar, com per exemple Lost. Li passarà el mateix a aquesta? Esperem que no.
Conte contat, post acabat!
Deixa un comentari