Informe per a una Acadèmia, de Kafka (Teatre Lliure)

Què ens fa ser humans? Que pensem? Que parlem? Que som capaços de crear obres d’art? Que som capaços de sentir, d’estimar? O potser el fet d’haver-nos “domesticat” o, com normalment diem, “civilitzat”?

Des de fa segles, l’ésser humà s’ha sentit superior a la resta d’animals de la terra. De fet, s’ha sentit el centre de l’univers, de la creació, de tot. Durant un temps, l’home tenia ànima, però la dona no; després van arribar les diferències de color: els blancs sí tenien ànima, però els negres no… I així fins l’infinit. Perquè l’home es creu amb el dret de creure’s superior, de trepitjar la terra, destruir-la, aniquilar-la, menysprear a tots els que no són com ells, als éssers vius que no poden fer res per defensar-se d’aquest depredador sense escrúpols i amb un sentiment de superioritat endèmic i malaltís. Però, és realment tant poderós, tan superior, tan diferent? O potser és una ombra del que realment, una mentida que ens expliquem a nosaltres mateixos per oblidar l’esquizofrènia que sentim al nostre interior entre els nostres instints i el que se suposa que hem de fer com a humans? No em refereixo a ser salvatges i a que no hi hagi llei. Em refereixo a la llibertat, a sentir la pròpia essència i ser fidels a ella. Ho som? O ens autoenganyem vivint el que se suposa que hem de fer per ser humans, acceptats dins la societat que algú ha decidit que ha de ser així i punt? Si surts del camí del mapa establert, et miren malament, ets un “raret”, una persona sense ambició o sense futur. Però, i la resta, què són?

informe_2alex_rademakers2

Aquest mes de maig s’ha pogut veure al Teatre Lliure de Montjuïc, l’adaptació d’un relat de Franz Kafka, Informe per a una Acadèmia, interpretat per Ivan Benet. Amb una posada en escena molt interessant (uns esglaons de fusta sota els quals trobem els diferents escenaris i elements necessaris per anar donant forma a la història), Ivan Benet dóna vida a Peter el Roig, un simi capturat pels humans a la Costa d’Or que decideix que, com a única sortida, el que ha de fer per sobreviure és convertir-se en humà. Mitjançant l’observació dels que l’han capturat, i després gràcies a diversos domadors, aprèn a ser “humà”. Però , què és ser humà? Ell, que havia sentit la veritable llibertat, sap que ja no podrà ser lliure. Lliure seria si es llancés del vaixell, però moriria. Per això prefereix trobar una sortida, sortir per la tangent i adaptar-se, civilitzar-se, com hem fet tots… I perdre l’aire, la capacitat de saltar, de viure, de ser realment qui és. Negar-se fins al punt que si veu a un animal domesticat no pot mirar-li als ulls perquè veu la bogeria de qui ha renegat, de qui ha deixat de banda la seva essència, la seva realitat, el seu veritable ser.

http://www.elpunt.cat
Tots, diu en Peter el Roig, sentim un pessigolleig als talons: és l’aire de la llibertat, que ens visita. Quan era simi, no era un pessigolleig, sinó que tenia tot el firmament per sobre d’ell, ampli i obert, amb tot l’aire del món, amb totes les possibilitats. Ara, només hi ha un petit miratge que, de tant en tant, visita els nostres peus. Perquè els peus del Peter el Roig, per molt simi que hagi estat, ara són “humans”, com els nostres. I està clavat a terra com nosaltres, perquè ha oblidat com saltar. Perquè s’ha oblidat de qui és. Estem acostumats a adaptar-nos, a canviar per pertànyer a un grup, per ser acceptats… i acabem negant la nostra persona. Però, és realment necessari?

És una llàstima que aquest diumenge 25 de maig sigui l’últim dia en que l’obra estarà en cartell. Però un sempre pot perdre’s pel text de Kafka i descobrir una crítica punyent sobre la humanitat de la seva època… i de la nostra.

Conte contat, post acabat!

SUBSCRIU-TE

Rep les actualitzacions del blog al teu correu:

, , ,

Deixa un comentari

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.